www.martigarcia.eu

Bernat Joan i es català des eivissencs.

Martín Andrés García Marí

Diario de Ibiza \ Jueves, 9 y viernes, 10 de abril de 1998

Senyor Bemat Joan i Marí: ja mos té farts. Té vostè més divulgació en es mitjans de-comunicación de sa que -gracies a Deu- tenen ses seues idees a sa societat eivissenca. practicament ningú li respon. Només alguna ridícula resposta duna no menys ridícula “Asociación para la defensa del castellano y del ibicenca” (eufemisme per no dir-li “Asociación para la rabieta y pataleo contra el catalán”).

Fa poc temps vaig llegir el seu llibre ‘História d’Eivissa”. Me’l varen deixar. Sort d’això. Si l’hagués comprat haguessen set ses 1.200 pesetes més planyagudes de sa mean vida. Si presentés aquest llibre com a treball a s’assignatura més facil de primer de Història el sospendrien. Sa nostra història -que no comença amb sa conquesta catalana- té en el periode català (entés com de 1.235 a 1.715) sa part més trista des nostre passat.

Res -absolutament res- varen fer es catalans per aquestes illes. Així ho descrivia un il.lustrat en juliol de 1.785. “…Lo mismo sucede si se buscan los progresos y orden que han observado después de la conquista y expulsión de los Sarracenos, que en estas islas sucedió a 8 de agosto de 1.235. Su población en medio de su fecundidad nada ha prosperado en el discurso de tantos siglos”. Pes catalans Eivissa no va ser res més que una colonia per dur es seu excés de població.

I que dir des seus articles -llevat d’alguns de caire divulgatiu-. Sa gent ja ni els llegeix. Poden començar cada un amb una cosa diferent, peró tots sabem com acaben. Un podría dir així: “…ha començat la primavera i ses papallones volen de flor en flor…; perqué hem de demanar la independencia dels països i així tot anirà be, fins i tot les nostres gallinas posaran ous d’or”.

Senyor Bernat Joan i Marí: no existeixen es països  catalans. Existeixen es països catalano-parlants. I és una tonteria tan grossa dir que es valencians, eivissencs, mallorquins i menorquins som catalans com dir que tots aqueixos no parlam català.

S’altre dia em vaig cabretjar. Casi tant com quan vaig a una botiga i veient que es dependent és eivissenc -i ells veient que jo també ho som- em parla en castellà. Es fet és que vaig agafar un libre de sa bilioteca que parlava de certes construccions eivissenques. Estava en català. Però era per a eivissencs i escrit per a un eivissenc. Bé, ido algunes coses per entendre-les tenía que fer derivades de tercer grau. Estaba escrit en català totalment ortodox. Qué vol dir sa paraula “tanmateix” després d’una afirmació i abans d’una altre afirmnació? Jo mai l’he sentit a dir aqueixa paraula en es meus pares o en es meus amics. Un idioma és un conjunt de paraules que cada una d’elles mos transmet un cert sentiment. Vaig acabar entenent lo que volia dir perqué he viscut a Catalunya i sé com senten ses coses es catalans. Peró vaig tenir que posar aqueixa paraula en boca d’un catatà por arribar a entendre que voldria dir per a ell aquesta expressió.

Ja no parlem des seus articles. Alguns verbs els hi entés perqué conec altres idiomes romànics com s’italià i es francés, perqué sinò hauria d’haver anat en es diccionari.

Es catatà no té porqué ser com s’espanyol, que s’ha mantingut únic arreu del món. Pot ser com s’anglés, que hi ha un anglés americà i un anglés australià, o com es portugués, que hi ha un portugués brasileny. Es més, haurà de ser així o no serà de cap manera.

Es valencians, mallorquins, catalans, menorquins i eivissencs som diferentes. El que més mos uneix és Espanya i sa relació d’amor-odi amb Castella. I com diferents que som, sentim diferent. O sigui que aqueixos sentiments diferents traslladats a sa llengua té de donar per força una llengua diferenciada. Només recoint aixó es català serà més fort.  Només així i superant es complexes que té es catatà conseguirme una lengua forta. Perque és vosté i els qui ponsen com vosté els qui li resten força en es català. Es català té de déixar enderrera sa seua regla d’or: escriure-ho tot a s’enrevés que es castellà. Podem buscar una paraula catalana per no dir bocadillu, ja que aixó no entra dins sa fonética catalana. Peró no tenim porque inventar-nos una paraula com “travessa” perque sa castellana “quiniela” que sempre hem dit entra perfectament dins sa fonética catalana. I no tenim perquè no dir paraules castellanes que es puguin fonetizar en es català. Si no arribam a ridiculeses tan grosses com traduir “Villabajo” i “Villarriba” en un conegut spot publicitari.

I llavor quan a voltes es sent des de Castella dir “Lérida” o “Gerona” es posa es crit en es ce! Al menys ells no s’inventen res.

Senyor Bemat Joan i Marí: deixí sa história per qui en saben i no se la han d’inventar. Vostè és lingüista, idó fasi el que té de fer un lingüista a Eivissa: dir-mos i ensenyar-mos com escriure s’eivissenc amb normes catalanes. Escrigui un libre titulat “S’eivissenc que parlam” on reculli tantes i tantes coses i expressions que deim es eivissencs i no es troben a cap libre ni diccionari. I doni-mos respostes d’un lingüista, no d’un llicenciat en filolofia catalana. Perquè són coses diferentes, igual que no es lo mateix un historiador que un llicenciat en História. Necessitam llingüistes porquè per exemple mos diguin com s’han d’escriure es retols de tràfic que indiquen sa direcció cap a Vila. Ara possa “Eivissa”. Peró no hauria de posar Ciutat d’Eivissa”?, o”Ciutat d’Eivissa i Formentera”? o “Ciudad de Ibiza y Formentera” -com diu es document de 1.782-? o simplement “Vila” -com sempre l’hem conegut-?

Senyor Bernat Joan i Marí: de tota els temes plantejats en aquest article no respongui a cap des re!acionats amb es nacionalisme. Canec perfectament sa  dialéctica des nacionalistas. Ja sé que tenen o s’inventen respostes por tot; jo tambe he anat a s’Universitat Catalana d’Estiu.